Notícies

General

Una petita contrarietat diària

0

El 30% dels universitaris catalans pren antidepressius i la temptativa de suïcidi en els adolescents augmenta any rere any. Els especialistes assenyalen que la tolerància 0 a la frustració, conseqüència directa de la sobreprotecció, és una de les causes principals. La veritat és que estem fent viure els nostres fills en la sobreprotecció més absoluta. En un any, la paraula no és la més coneguda en el seu vocabulari; no facis, no toquis, no corris… I mentre el noi va creixent li seguim recordant aquell no, per por que es faci mal, s’equivoqui o pateixi. Els pares tenim moltes pors, i com que els nanos tenen el costum d’aprendre del nostre exemple, acaben imitant-nos i tenint tantes pors o més que nosaltres mateixos. Hi ha una manera fàcil d’aconseguir que les nostres criatures no formin part d’aquestes estadístiques. Només hem d’entrenar-los en la seva fortalesa interior; això sí, com qualsevol entrenament, s’ha de fer cada dia! La idea és posar una petita contrarietat diària al nostre fill des que té un o dos anys; “et poses la jaqueta perquè ja pots”… Cordarse les sabates, fer-se l’entrepà, parar taula, espavilar-se amb el mestre o fer el sopar són algunes d’aquestes contrarietats que faran que els vostres fills s’acostumin a superar cada dia una petita dificultat, s’espavilin i busquin els recursos dins seu. Ells són capaços d’això i de molt més. I vosaltres, pares, també podeu ser un gran entrenador per al vostre fill o filla, l’entrenador que farà que sigui competent a la vida. Feu la prova i observeu com se sent d’orgullós, com li puja l’autoestima i es fa cada dia una mica més fort. Tot un repte, oi?

CRISTINA GUTIÉRREZ Santa Maria de Palautordera

Llegir més

Demanar sense quejar-se

0

La queixa, aquesta habilitat que tant a crescut a la nostra societat i que sembla haver-se instal.lat en nosaltres i en les persones que ens envolten, nens i adolescents inclosos.

Les nostres queixes inunden les empreses, les escoles, les famílies i les grupa d´amics, com si les haguéssim integrat dins del nostre dia a dia sense adonar-nos, ni tan sols, del seu creixement vertiginós (perquè lo extrany ara és que algú no es quiexi).

Però… Què és queixar-se?  Què estàs fent concretament quan et queixes?

Quan un client o el teu fill es queixen, el que fan realment és demanar. Quan algú demana des de la queixa, ho fa des de la negativitat, “demano això i espero que se´m dongui”, el que provoca que el receptor se senti atacat i adopti una actitut defensiva.

Queixar-se és esperar que et donguin, però… I tú? Quina responsabilitat tens? Què i quant dones a aquell a qui t´estàs queixant? Sigui aquest un jefe, un company, un mesare, les pares.

Si queixar-se és demanar, perquè no demanar directament obviant la fórmula de la eterna queixa des de la positivitat i donant tú, també, algu a canvi?

“Et demano que reconeguis la meva feina, i jo també, reconeixeré la teva”, “Si em deixes la Play, em comprometo a jugar només 30 minuts”…

El fet de demanar hauria de tenir una actitut diferent, un millor savoir faire. Les conseqüència de no fer-ho? Desconfiança i conflicte.

Si ens queixessim menys i demanéssim i donguéssim més, aconseguiriem més confiança i provocariem menys conflictes.

Us ve de gust provar-ho?

Cristina Gutiérrez. Santa Maria de Palautordera.

 

 

Llegir més